Benjamin Clementine is calling you


Qui és Benjamin Clementine? Aquesta és la pregunta que es fa molta gent després de saber que aquest músic britànic ha aconseguit, amb el seu primer disc, el guardó musical de més prestigi de la Gran Bretanya, el Mercury Music Prize. Un pianista de només 26 anys que ha aconseguit amb “At least for now” el que un grup de trajectòria tan reconeguda com Radiohead no ha aconseguit amb cap dels seus 8 aclamadíssims discos.

Segurament, la història personal de Clementine dóna moltes pistes sobre el seu posat trist, les seves composicions melancòliques i la seva corprenedora manera d’interpretar. Es va aficionar de petit a tocar el piano, de manera autodidacta i a llegir tots els llibres de poesia que li queien a les mans. Hauria pogut ser un estudiant privilegiat però va acabar deixant l’escola als 16 anys per culpa de l’assetjament, les males notes i la mala situació familiar. Amb 19 anys (el 2009) decideix traslladar-se/fugir a París sense res. A la capital francesa va aprendre a sobreviure tocant i dormint al carrer. Quatre anys va estar vivint, molt sovint, com un sense sostre fins que (sí, sembla que el mite es confirma una vegada més), un agent artístic el va descobrir tocant al carrer i li va organitzar un concert improvisat durant el Festival de Cannes. Era l’any 2012 i poc després vindria el contracte discogràfic, la gravació del primer disc i el Mercury Music Prize.

El disc de debut de Benjamin Clementine, “At least for now” no innova però emociona amb 11 cançons que transmeten una tristesa sincera i, altres vegades, alliberen una ràbia continguda. Tant per les seves composicions com per la seva carismàtica manera de cantar Clementine es mereix estar entre els deixebles més directes de Nina Simone o Jacques Brel. Però Clementine compensa la falta de factor sorpresa amb intensitat, honestedat, una interpretació captivadora i una presència fascinant.

Clementine somica (literalment) a la primera cançó del disc, “Winston Churchill’s boy”; plora a la segona, “Then I heard a bachelor’s cry”; es lamenta a la tercera, “London”; i estremeix, tremola a la desena, “Quiver a little”. “At least for now” és d’aquells discos que necessiten l’atenció plena i, si és possible, amb les lletres de les cançons davant.

Si les lletres estan plenes d’emocions, sentiments i d’experiències autobiogràfiques, la portada de “At least for now” és plena de simbolisme. Una portada sòbria on veiem Clementine d’esquena amb el seu habitual abric llarg, davant d’una porta vermella en una paret blava. Al mateix llibret del disc Clementine explica que la paret blava simbolitza París (la ciutat d’acollida), i la porta vermella és Anglaterra (la ciutat de la que es va sentir expulsat però que el crida, com a la cançó del mateix títol). Origen i destí units en una sola imatge.

At_Least_For_Now_ablum_cover

Però si afineu la vista podeu observar un detall. Clementine sostè a la seva mà dreta una poma. Un símbol definitiu del seu món i amb el que l’estudi francès de disseny responsable de la fotografia, Akatre, també ha volgut fer el seu homenatge, en aquest cas al pintor surrealista belga René Magritte.

magritte

Akatre és un estudi de creació fundat a París el 2004 Valentin Abad, Julien Dhivert i Sébastien Riveron. Un trio que des d’aleshores s’ha dedicat al disseny gràfic, la fotografia, la tipografia, el vídeo, la instal·lació artística i la creació musical.

Akatre manté amb el seu treball per al disc “At least for now” els seus principals trets identitaris.

Un treball elegant i sobri, com la mateixa música de Benjamin Clementine. Si no coneixíeu la seva música ara teniu una nova oportunitat de descobrir-la gràcies a la reedició del disc “At least for now” en una edició especial amb quatre temes extres que la seva discogràfica ha editat aprofitant l’empenta del Mercury Music Prize. Se’ns dubte, un dels grans discos de 2015. Un treball que entra a poc a poc però s’acaba instal·lant per sempre.

+ No hi ha comentaris

Afegeix el teu